La impotència Joyce

James  JoyceLeopold Bloom, Stephan Dedalus i el Dublin del 16 de juny de 1904 són un mur que no salto.

[@more@]

M'agrada molt la lectura. Sempre intento tenir algun o altre llibre per llegir i mantenir un bon ritme i variat de novel·les i assajos. Ara bé, cada vegada que ho provo topo amb un roc que no supero: l'Ulisses de James Joyce. No hi ha manera. El començo, m'envalo i… desisteixo. No l'acabo. El seu ritme i complexitat se m'empassen i em fan renunciar-hi. Ho reconec.

Se que és una de les obres clau de la literatura universal. Se de la importància de la seva innovadora forma de narració. Se que no estic sol i som molts els camacurts en aquest salt. Però, tot i així, res; encara que em proposi acabar-lo com a estricte repte personal, res.

I llavors et preguntes si la literatura ha de tenir també una poètica accessible, si ha de tirar l'ham a l'espectador perquè aquest s'hi enganxi i disfruti amb la lectura, esperant-ne més. I llegeixes llibres-dragon-khan com algun de'n Dan Brown, més semblants a les fires d'un parc temàtic que no a una obra literària, i són capaços d'arrossegar-te fins al final, i penses que t'has venut a l'enemic i que ja estàs a punt d'anar a encendre la tele a mirar els programs de l'Anna Rosa Quinatana o els bodevils del "tomate".

Si us plau, el vull acabar!



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: La impotència Joyce

  1. Llorenç diu:

    Si et serveix de consol, me succeeix el mateix. I això que tenc coneguts que n’estan flipats.
    Un dia ho aconseguirem!

Els comentaris estan tancats.