Tampoc ens diem José Luis

Jo tampoc vull que a mi ni als meus ens canviïn els noms.

[@more@]

Aquest matí escoltava la ràdio al cotxe. Fèien tertúlia sobre el pas de Carod-Rovira pel programa de TVE Tengo una pregunta para usted i de quina forma Carod se'n va sortir de forma excel·lent i va acabar per ser el protagonista dient les coses clares i pel seu nom. El cas, però, és que la tertúlia radiofònica ha acabat derivant a comentar aquelles experiències que molta gent catalana ha patit i pateix per les Espanyes pel simple fet de ser o parlar català. Explicaven el cas, per exemple, d'un grup de mallorquins a Santander que, estant asseguts en un restaurant, la taula del costat se'ls va aixecar perquè els sentien parlar en el nostre idioma; o d'altres que també estant en un restaurant van haver d'escoltar-se el Cara al sol dedicat i cantat per un grup d'avis que marxaven; o aquella noia que a Sevilla va haver de mentir al taxista i dir-li que parlava italià pel mòbil perquè sinó l'home la feia baixar del vehicle.

És molt trist tot això. Però, si em permeteu hi afegiré el meu granet de sorra. Resulta que a casa tenim parents en un poble aragonés i és costum anar-hi a passar uns dies a l'estiu. És un poble petit, trist, agrari, erm. Des dels temps de la postguerra, la meitat del poble a emigrat a Saragossa i l'altra meitat a Barcelona i Catalunya. Per tant, semblaria que allà la gent de Catalunya i el nostre idioma haurien de ser prou ben rebuts o si més no entesos. Doncs no senyor.

Hi solem anar amb el meu fill, d'inequívoc nom català. Naturalment, el cridem pel seu nom i només respon al seu nom. Com tothom, vaja. Allà, però, com li va passar a en Carod ahir, s'entesten a canviar-li i a traduir-li a l'espanyol. El nen i nosaltres, és clar, ni cas. I la gent, emprenyada i amb morros a la cara, et fan comentaris de tota mena: "Mira que sois raros", "Pobrecito niño", "Habládle en español que esto es España", t'engalten.

Entenc molt bé la reacció de Carod d'ahir i n'aplaudeixo la serenitat i frescor amb que va contestar. Hi una Espanya -la majoritària, diria- que no hi ha manera que li quebi al cap que tu tinguis una altra llengua. No entenen, ni assimilen que no et passis al castellà. No volen ni poden fer l'esforç per respectar-nos com a nacionalitat diferent i com a persones amb una llengua diferent a la seva. I és quan et topes amb aquesta Espanya tancada, rància, inamovible, feta en base al pensament de'n Paco Martínez Soria i reblada amb l'odi i la bilis de la caverna mediàtica de torn que saps que, tard o d'hora, tindrem i veurem una Catalunya independent. N'estic absolutament convençut.



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 comentaris a l'entrada: Tampoc ens diem José Luis

  1. Albert_stk diu:

    Sempre ha existit un recel envers Catalunya, però aquest últims anys a augmentat gracies al PP i els diaris i emissores de radio de dretes. La situació pot arribar a ser insostenible.

  2. moz diu:

    Si en un passat s’haguessin fet les coses bé, potser avui Catalunya no voldria ésser independent, potser ens tractarien bé a les Espanyes, potser es respectaria la nostra cultura i la nostra identitat allà on anéssim. Però, qui sap per quins set sous, volen que les coses vagin malament i que seguim ancorats a Espanya a desgrat nostre i del d’ells.
    Paciència amb els parents del poble!

Els comentaris estan tancats.