La poma de la discòrdia

Pomes | Foto de: blamstur | A: http://flickr.com/photos/barbstur/1321945589/sizes/s/

Una poma i una dona. Més enllà d’Eva també hi ha històries.

La Guerra de Troia és una de les narracions èpiques més conegudes de tothom. Però el que no se sap tant és que en l’origen de la disputa, més enllà de la fugida d’Helena i Paris, hi ha una poma i les conseqüències de l’ofensa a les dones. Va així.

A les noces de Peleu i Tetis -pares de l’heroi grec Aquil·les- hi van ser convidats per Zeus tots els déus de l’Olimp, llevat d’Eris, deesa de la discòrdia i la disputa. Davant tal ofensa, Eris va fer-ser invisible i va aparèixer a la festa per deixar sobre una taula una preciosa poma daurada amb la paraula Kallisti inscrita i que s’oferia, per tant, "a la més bella" del banquet.

Tres deeses, Hera, Atena, i Afrodita van reclamar per a si la poma i, sota la voluntat d’Eris, van iniciar una agra disputa de difícil resolució. Ni Zeus, poruc davant el segur enuig de les dues deeses perdedores, va voler atorgar la poma a una de les tres. Per això, va encarregar que el veredicte del judici el dictés el jove Paris, fill de Príam, rei de Troya, que vivia allunyat i separat del món i de les passions humanes. El deu missatger Hermes va ser l’encarregat de trobar al príncep-pastor i transmetre-li l’encàrrec, donant-li la poma que hauria d’entregar a la més bella de les tres deeses.

Les tres volien ser escollides costés el que costés i no van dubtar a quedar-se nues davant Paris i a recorrer al suborn: Hera, dona i germana major de Zeus, oferí a Paris tot el poder que desitgés, amb el títol d’Emperador d’Àsia; Atenea, deesa de la saviesa, li oferí tanta saviesa com Zeus o, segons altres versions, la possibilitat de vèncer totes les batalles on participés; i Afrodita, deesa de l’amor i la bellesa, el temptà amb la promesa d’entregar-li l’amor de la dona més bella del món. 

Paris, finalment, es decidí per Afrodita, causant l’esperat enuig d’Hera i Atenea que juraren venjar-se del jove príncep, mentre que Afrodita es convertiria en la seva benefactora i protectora de per vida.

Després de ser reconegut com a príncep de Troya, Paris s’embarcà cap a Esparta per negociar-hi un tractat de comerç. El rei d’Esperta, Menelao, rebé la cort troiana amb tots els honors i amb gran hospitalitat. Tanmateix, Paris va quedar corprés de la bellesa de la dona de Menelao, Helena, reconeguent-la com la dona que Afrodita li havia promés. Demanant explicacions a Afrodita, ja que no sabia que la dona promesa estava casada, aquesta li digué que no patís que ella s’encarregaria de tot. I així fou. Sense despertar els recels de Menelao, Afrodita feu sorgir l’amor d’Helena per Paris.

Menelao, però, hagué de marxar d’Esparta als funerals d’un parent seu, encomanant a la seva dona que atengués la partida de Paris. Aquesta, encandilada pels sortilegis d’Afrodita, fugí amb el jove troià abandonat el marit i la seva petita filla Hermione de nou anys.

Troia i Esparta van quedar commocionades per aquests fets. Els troians entenien que hi hauria guerra amb Esparta, però Helena va convèncer l’assemblea troiana, dient que el que havia fet havia estat en nom de l’amor i es quedà al costat de Paris, desencadenant la Guerra de Troia, narrada bellament per la Il·líada d’Homer.

I és que, com veieu, dir-li a una dona que és més bella que una altra pot acabar en una cruenta carnisseria.



1 comentari

Tampoc ens diem José Luis

Jo tampoc vull que a mi ni als meus ens canviïn els noms.

[@more@]

Aquest matí escoltava la ràdio al cotxe. Fèien tertúlia sobre el pas de Carod-Rovira pel programa de TVE Tengo una pregunta para usted i de quina forma Carod se'n va sortir de forma excel·lent i va acabar per ser el protagonista dient les coses clares i pel seu nom. El cas, però, és que la tertúlia radiofònica ha acabat derivant a comentar aquelles experiències que molta gent catalana ha patit i pateix per les Espanyes pel simple fet de ser o parlar català. Explicaven el cas, per exemple, d'un grup de mallorquins a Santander que, estant asseguts en un restaurant, la taula del costat se'ls va aixecar perquè els sentien parlar en el nostre idioma; o d'altres que també estant en un restaurant van haver d'escoltar-se el Cara al sol dedicat i cantat per un grup d'avis que marxaven; o aquella noia que a Sevilla va haver de mentir al taxista i dir-li que parlava italià pel mòbil perquè sinó l'home la feia baixar del vehicle.

És molt trist tot això. Però, si em permeteu hi afegiré el meu granet de sorra. Resulta que a casa tenim parents en un poble aragonés i és costum anar-hi a passar uns dies a l'estiu. És un poble petit, trist, agrari, erm. Des dels temps de la postguerra, la meitat del poble a emigrat a Saragossa i l'altra meitat a Barcelona i Catalunya. Per tant, semblaria que allà la gent de Catalunya i el nostre idioma haurien de ser prou ben rebuts o si més no entesos. Doncs no senyor.

Hi solem anar amb el meu fill, d'inequívoc nom català. Naturalment, el cridem pel seu nom i només respon al seu nom. Com tothom, vaja. Allà, però, com li va passar a en Carod ahir, s'entesten a canviar-li i a traduir-li a l'espanyol. El nen i nosaltres, és clar, ni cas. I la gent, emprenyada i amb morros a la cara, et fan comentaris de tota mena: "Mira que sois raros", "Pobrecito niño", "Habládle en español que esto es España", t'engalten.

Entenc molt bé la reacció de Carod d'ahir i n'aplaudeixo la serenitat i frescor amb que va contestar. Hi una Espanya -la majoritària, diria- que no hi ha manera que li quebi al cap que tu tinguis una altra llengua. No entenen, ni assimilen que no et passis al castellà. No volen ni poden fer l'esforç per respectar-nos com a nacionalitat diferent i com a persones amb una llengua diferent a la seva. I és quan et topes amb aquesta Espanya tancada, rància, inamovible, feta en base al pensament de'n Paco Martínez Soria i reblada amb l'odi i la bilis de la caverna mediàtica de torn que saps que, tard o d'hora, tindrem i veurem una Catalunya independent. N'estic absolutament convençut.



2s comentaris

La millor carn del món

Bous, foto de: trickyAgafa un bou, fes-li massatges, raspatlla'l amb sake i dóna-li cervesa. Menjaràs com mai.

[@more@]

Si mai teniu un desig, un caprici culinari per satisfer, unes ganes bojes de sortir corrents a comprar maduixes amb nata i després no us sacien, proveu de menjar carn de bou de Kobe

Entre els sibarites, aquesta delicatessen té la fama de ser la millor carn del món. I no és gens d'estrany perquè els animals, abans de passar pels esmolats ganivets del carnisser, reben tot tipus de tractaments d'spa i hidromassatge: la manca de prats nipons per pasturar fa que amb prou feines surtin dels seus estables, això sí ambientats amb música relaxant com si fos un bar chill out; per menjar, la seva dieta incorpora sake i cervesa per tal d'estimular-los la gana i que mengin més ferratge; a més, cada dia reben un massatge perquè relaxin el to muscular, redueixin greix i proporcionin una carn més gustosa; i periòdicament se'ls dóna un "bany de sake", raspatllant els lloms amb aquest tradicional aiguardent nipó que els tonificar la carn i els perfuma el pèl.

Tot i el nom de marca que tenen, la carn de les Kuroge Wagyu (cap de bestiar de pèl negre) procedeix de 262 granjes de diverses zones rurals del Japó que després es distribueixen arreu a través del port de Kobe. Aquí us costarà trobar-ne. De fet, a l'Estat espanyol només se'n ven a Madrid, al mercat de Chamartín, a un preu d'entre 200 i 300 euros/Kg.

Ben segur que si nosaltres rebessim aquestes atencions estaríem tots més bons i -encara més- bones. 



Comentaris tancats a La millor carn del món

Cèrber, el gos


asdfasdf

[@more@]

Un bon infern ha de tenir el seu vigilant, talment com el cel té a Sant Pere que n'obre les portes. Per la mitologia grega, el guardià ineludible de les portes de l'hades era Cèrber, el gos.

La bèstia tenia tres caps i cua de serp i una multitud de caps de serp al llom; aquest gos infernal assegurava que els morts no fugissin de l'inframón i els vius no hi entressin.

Aquest ésser, però, va ser derrotat algunes vegades: Orfeu el va calmar i amansar amb la música de la seva cítara; Hermes ho feu utilitzant aigua del riu Letes; Enees el va adormir amb pastissets de mel, igualment com ho feu Psique per poder entrar a l'Hades.  

Comentaris tancats a Cèrber, el gos

Cèrber, el gos

Un bon infern ha de tenir el seu vigilant, igual que el cel té a Sant Pere que n'obre les portes.

[@more@]

Per la mitologia grega, el guardià ineludible de les portes de l'Hades era Cèrber, el gos. La bèstia tenia tres caps, cua de serp i una multitud de caps de serp al llom. Cèrber assegurava que els morts no fugissin de l'inframón i que els vius no hi entressin sense permís.

Aquest ésser, però, malgrat la seva ànima infernal, va ser derrotat algunes vegades: Orfeu el va calmar i amansar amb la música de la seva cítara i poder trobar la seva esposa Eurídice; Hermes ho feu utilitzant aigua del riu Letes; Enees el va adormir amb pastissets de mel, igualment com ho feu Psique per poder entrar a l'Hades. Però la seva derrota més sonada va ser davant l'heroi Hèracles qui el va vèncer en el darrer, i el més difícil, dels seus famosos dotze treballs

El repte d'Hèracles començava per trobar l'entrada a l'Hades que ningú coneixia. L'heroi, però, va estar de sort i va ensopegar amb Orfeu que en retornava i que li va indicar el camí. Seguint les seves instruccions, Hèracles es dirigí cap a la llacuna Estígia, on Caront amb la seva barca s'encarregava de fer creuar les ànimes fins a les portes de l'inframón. Caront, però, s'atemorí davant la força del semidéu i el passà a l'altra riba sense oposició. Allà, Hèracles rescatà Tesseu del seu suplici i demanà a Hades poder-se endur Cèrber. El déu dels inferns, però, només hi accediria si Hèracles conseguia vèncer el gos amb les seves pròpies mans.

I així ho va fer. Hèracles s'enfrontà a Cèrber i el và vèncer en un dur combat,; se l'emporta a Micenes per poder cloure el seu darrer treball i cumplir la penitència imposada pel rei de Micenes, Euristeu, per haver assassinat els seus fills en un atac de bogeria induit per la deessa Hera.

Comentaris tancats a Cèrber, el gos

Les flors Udambara

Segons les escriptures budistes floreixen cada 3.000 anys i anuncien l'arribada del Rei Buda que Gira la Roda per salvar a tots els ésser conscients. Ho ets tu?

 

[@more@]

Al juliol de 1997, el monjo Kim Hairi, en un mil·lenari temple budista de Corea de Sud, va descobrir per primera vegada aquestes floretes en la cara d'una estàtua de Buda feta de bronze. N'eren unes 24, de només 3 mm de diàmetre i on es podia apreciar les seves diminutes tiges i arrels que creixien en la superfície del bronze, sense terra ni aigua.

Deu anys més tard, durant una classe de dibuix en una escola de Taiwan, el 14 de junio de 2007, un dels alumnes va preguntar a la mestra què era el que hi havia a la finestra. La mestra, que per internet havia vist les flors trobades pel monjo Kim Hairi, va identificar les flors com les d'Udambara.

 

fueron encontradas las mismas flores en los cristales de las ventanas de una escuela de primaria en la isla de Taiwán. Fue durante una clase de dibujo, cuando un alumno preguntó a la profesora qué es lo que había en las ventanas. La profesora, que había visto en Internet unas fotos de las flores que crecieron en la estatua de Buda de Corea de Sur, las identificó como flores de Udumbara.

Estas flores de color blanco y tallos transparentes, crecidas en la superficie de cristal, seguían floreciendo sin marchitarse a pesar del fuerte sol y de la alta temperatura del cristal.

Una mañana de junio de 2007, una profesora de una guardería infantil de la provincia de Shandong, China, descubrió con asombro una treintena de estas flores encima de unos claveles del jardín de la guardería. Las florcitas estaban reunidas en los pétalos, las hojas y los capullos de los claveles, lugares donde recibían la luz del sol.

Otro hallazgo tuvo lugar la mañana del 17 de junio de 2007, cuando el señor Wang de la provincia de Shenyang descubrió en el patio de su casa las mismas flores en un tubo de acero inoxidable. “Al principio pensaba que era fibras de algodón, pero al observar de cerca, me di cuenta de que era una aglomeración de una veintena de florcitas. La copa de la flor mide aproximadamente 1 mm de diámetro, y los tallos son más finos que un hilo de tejer.”

Lo más increíble de estas flores es que crecieron encima de un tubo de acero inoxidable, sus raíces crecen directamente del tubo, sin tierra, agua, ni nutrientes por medio, factores fundamentales para la supervivencia de una planta.

Comentaris tancats a Les flors Udambara

Les flors Udumbara

Flor UdambaraSegons les escriptures budistes, floreixen cada 3.000 anys i anuncien l'arribada del Rei Buda que Gira la Roda per salvar a tots els ésser conscients del món. A la Xina, Corea del Sud i Taiwan n'han trobat. N'has vistes mai a prop teu?

 

[@more@]

La tradició budista del Lotus Sutra explica que el nom d'Udumbara significa flor de Saviesa o flor del Buit i popularment es creia que aquestes flors porten harmonia i bona sort al món humà. No obstant, al llarg de la història, ningú va poder-ne veure, per la qual cosa se les considera flors imaginàries.

Tanmateix, al juliol de 1997, el monjo Kim Hairi, en un mil·lenari temple budista de Corea de Sud, va descobrir per primera vegada aquestes floretes en la cara d'una estàtua de Buda feta de bronze. N'eren unes 24, de només 3 mm de diàmetre i on es podia apreciar les seves diminutes tiges i arrels que creixien en la superfície del bronze, sense terra ni aigua.

Deu anys més tard, durant una classe de dibuix en una escola de Taiwan, el 14 de juny de 2007, un dels alumnes va preguntar a la mestra què era el que hi havia a la finestra. La mestra -que per internet havia vist les flors trobades pel monjo Kim Hairi- va identificar aquelles flors com les d'Udumbara. Com les de Corea, aquestes flors de color blanc i tiges transparents, creixien en la superfície del vidre sense pansir-se, malgrat el fort sol i alta temperatura del vidre.

Aquell mateix juny, una professora d'una guarderia infantil de la província xinesa de Shandong, va descobrir una trentena d'aquestes flors al cim d'uns clavells del jardí de la guarderia. Les flors havien crescut en els pètals, les fulles i els capolls dels clavells, als llocs on el sol hi donava.

El 17 de juny també del 2007, el senyor Wang, de la província xinesa de Shenyang va descobrir en el pati de casa seva les mateixes flors. Sorprenentment, però, les flors Udambara creixien en un tub d'acer inoxidable, sense terra ni nutrients pel mig.

Així doncs, si mai us creixen estranyes floretes blanques en algun lloc inversemblant de casa vostra, no les talleu, no les trepitgeu ni les feu malbé. Poden ser l'anunci veraç que sou els escollits i que esteu cridats a grans entre els grans, savis entre els savis i lluminosos entre els més radiants.

 

2s comentaris

Els condons Trojan

ddd[@more@]

Us ho diré sense embuts: a mi m'agraden els anuncis tipus Axe. Els trobo, a més de molt divertits, un clatellot ben donat a la gent de pell fina que ploriqueja per qualsevol contingut fora que s'escapi de la correcció. Au va! Qualsevol persona mínimament intel·ligent sap llegir aquest tipus d'anuncis sense veure-hi el que no hi ha. O no?

Doncs la cosa està que he llegit que les cadenes nord-americanes de la FOX i la BBC  

Comentaris tancats a Els condons Trojan

Els condons Trojan

CondonsLa teoria de l'evolució és indefugible, malgrat que els creacionistes s'hi entestin.

[@more@]

Us ho diré sense embuts: a mi m'agraden els anuncis tipus Axe. Tenen un punt de socarrim fantàstic i d'hipèrbole torrecollons que aplaudeixo. Són anuncis que em diverteixen, sobretot per les reaccions que solen causar a força gent que bramen crits al cel, reciten salms a la bona decència i al correcte pudor ecopijo.

Em sembla també que aquests anuncis serveixen per posar en evidència que ens cal molta més cultura de la imatge i, entre tots, ser capaços de llegir aquestes imatges i entendre-les. Fer una lectura cap aquí o cap allà del que veiem no és banal i hauríem de saber quin trencant hem d'agafar quan arribem a aquesta cruïlla. No se si m'explico.

El cas és que, alguns, sempre agafen el trencant de la dreta. Com ara quan les cadenes nord-americanes de la FOX, la CBS, l'ABC i la NBC decideixen no emetre un anunci dels preservatius Trojan perquè el consideren massa ofensiu pels seus espectadors. La veritat, tenen la pell molt fina i els ulls girats cap a llevant.

L'anunci mostra un bar ple de noies manyagoies envoltades de porcs que intenten lligar amb elles. Fins aquí, si fa no fa, el que es pot trobar en qualsevol bar del món mundial. El cas és que les mosses defugen l'espècie porcina fins que els subjectes van a comprar condons. Llavors, el porc es transmuta en un noi i la cosa canvia.  

Per sort, però, internet (i el Youtube) ho fa córrer tot. Aquí us el deixo per si li voleu donar un cop d'ull. Riureu una estona i veureu com no n'hi ha per tant. És més, estic totalment d'acord amb el que afirma l'anunci: "Evoluciona. Usa sempre preservatius".  

PD1. De propina us en deixo un altre de la mateixa marca que també m'agrada.
PD2. Coi! Hauré de buscar-ne de condons Trojan!

3s comentaris

Les tauletes maleïdes

James  Joyce"Malcio Nicones ulls,
mans, dits, braços, ungles,
cabells, cap, peus, fèmur, ventre,
omblígol, pit, mugrons,
coll, boca, morros, dents, llavis,
barbeta, ulls, front, celles,
esquena, espatlla, nervis, ossos,
ventre, polla, cames,
tota la seva riquesa, la seva salut maleeixo
en aquesta tauleta".

[@more@]

Els romans no eren especialment creients, tot i la munió de déus i deeses que aplegaven, però en canvi sí eren molt supersticiosos. Creien en tot tipus de conjurs, auguris, senyals, fetilleries i malediccions, on déus i dimonis entraven en acció en multitud de successos diaris.  

Un dels rituals més extesos i generalitzats que realitzaven romans de qualsevol raó social -i dels que ens han arribat vàries restes- són uns sortilegis domèstics anomenats "defixionum tabellae". Es tracta d'unes malediccions -amb força mala baba algunes- que qualsevol persona podia conjurar a la seva ara (un altar domèstic que tothom tenia a la seva llar). 

Els defixionum tabellae són una sèrie de textes màgics que s'escrivien amb un punxó sobre una tauleta de bronce, estany, marbre, terracotes o, sobretot, plom (donat que es creia que aquest metall estava lligat al déu Saturn, especialment punyent amb els homes). Sobre aquestes tauletes s'escribia el nom de la persona maleïda i s'exhortava a algún déu o dimoni a actuar sobre el mateix, encomanant-li tot tipus de calamitats pel pobre desgraciat o desgraciada. Tot seguit, s'enrotllava o doblava la tauleta i es clavava en murs o s'enterrava en un soterrani o es llençava en un pou, per tal que els dimonis infernals hi arribessin més fàcilment.

Val a dir que són textes que han acabat essent una de les fonts més importants per a l'estudi del llatí vulgar, donat el seu caire eminentment personal i secret i d'inscripció directa en la cultura popular del moment.

Després d'això, només hem de posar la tele o llegir revistes i diaris i mirar la infinitud d'ofertes del catàleg del sobrenatural que se'ns ofereix; o pensar una mica en els nostres pròpies malediccions personals. Ben segur que tots encara formem part de la plebe.

Comentaris tancats a Les tauletes maleïdes