El manuscrit Voynich

Un misteriós manuscrit, desat en una universitat americana.

[@more@]

La Llibreria Beinecke de llibres rars i manuscrits de la Universitat de Yale (EUA)
conserva un estrany manuscrit il·lustrat, escrit entre el 1470 i el
1608 per un autor desconegut, amb un alfabet no identificat i un idioma
incomprensible, que encara no ha estat desxifrat.

Criptògrafs, psicòlegs, historiadors, medievalistes, lingüistes, erudits de tota mena, fins i tot la NSA i la NASA, han intentat desxifrar el manuscrit sense èxit al llarg de tots aquests anys.

Tot, però, comença a la Bohèmia del s. XVI. L’emperador germànic de la casa
d’Àustria, Rodolf II de Bohèmia (1552-1612), s’havia fet rodejar a la
seva cort per grans científics de l’època (Bruno, Kepler y Tycho Brahe). Tanmateix, l‘emperador
patia alguns desequilibris psicològics que li
feien desatendre les seves obligacions i, en canvi, s’entregava a la
màgia i a col·leccionar rareses com tigres, camells i…
nans (!). Per això mateix, al costat de científics de renom, també
circulaven al seu voltant tota classe de farsants i xerrameques.

Pel nostre cas, en aquells temps vivia un tal Edward Kelley,
timador professional, que es revestia d’una
aureola d’extravagant alquimista, mag i mèdium, i amb el qual va travar
una estreta amistat John Dee, un matemàtic i criptògraf anat a
menys que va acabar essent l’astròleg de la reina Isabel I d’Anglaterra.

Pel que sembla, ambdós personatges eren fugitius de la justícia i sobrevivien de la màgia itinerant quan van caure a Bohèmia. Òbviament, la cort de Rodolf els va obrir els braços i no els debia ser dificultós
vendre al rei, per 600 ducats d’or, un llibre únic i misteriós,
avalat per la saviesa de Dee i que va acabar portant a Kelley a
formar part de la noblesa.

A partir d’aquí el manuscrit comença a voltar. Va a parar a les mans
de Georgius Barschius, un misteriós alquimista de la Praga del s. XVII
que va intentar desxifrar el text. Després de la seva mort, el
manuscrit passa a mans del seu amic Johannes Marcus Marci, rector de la
Universitat Charles de Praga. Marci assegura que, segons la cort de
Rodolf II, el manuscrit era obra del filòsof i teòleg franciscà anglès
Roger Bacon (1214-1294), quan, al 1639, cedeix el manuscrit al seu
col·lega, el jesuita del Collegio Romano, Athanasius Kircher, erudit
expert en copte i jeroglífics egípcis. A partir de llavors, el llibre
roman al Collegio Romano fins que al 1912 decideixen vendre’l a
l’antiquari Wilfrid Voynich que, a la seva mort, la seva vídua el ven
a un altre antiquari de llibres vells, HP Kraus que, no podent trobar
comprador el va acabar cedint, el 1969, a la Universitat de Yale, on
ara es conserva.

Hi ha massa confusió i poques proves, però, com per atribuir l’autoria
del manuscrit a algú en concret; així, no hi ha evidències determinats
que concloguin sense cap dubte que Dee o Kelley fossin els autors del
manuscrit per estafar l’emperador Rodolf II. Tampoc, però, Bacon, Voynich o
altres han pogut esser confirmats com a autors del mateix. I, d’altra
banda, hi ha hagut també moltes hipòtesis per explicar el contingut i el sistema d’ocultació utilitzat en el manuscrit:

  • Un xifrat de lletres: el manuscrit contindria text amb significat, en alguna llengua europea que es va ocultar xifrant les lletres.
  • Xifrat amb llibre de codis: les paraules serien codis xifrats que es desvetllarien consultant una mena de diccionari o llibre de codis secret.
  • Xifrat visual: hi ha qui sosté que el manuscrit està escrit en llengua hebrea xifrada visualment.
  • Llenguatge natural exòtic: un lingüista afirma que el
    manuscrit podria estar expresat en una llengua natural exòtica d’Àsia,
    tot i que escrit amb un alfabet inventat.
  • Llengua políglota: seria una transcripció senzilla d’una llengua oral políglota, comprensible per aquells qui no entenguessin llatí.
  • Llengua artificial: o filosòfica; és a dir, el
    manuscrit tindria un vocabulari organitzat segons un sistema de
    categories, per la qual cosa es pot deduir el significat general d’una
    paraula per la seqüència de les lletres que la composen.
  • Estenografia: el manuscrit no tindria significat en la seva
    major part, però conté una informació oculta en detalls discrets: per
    exemple, la segona lletra de cada paraula, o el número de lletres en
    cada línia: per descobrir el text fa falta una reixeta de Cardano.
  • Engany: les extranyes característiques del text del
    manuscrit i el contingut sospitós de les seves il·lustracions, així com
    la seva secuència històrica, han portat a pensar a molts que no és més
    que un mer engany.

Amb tot, tanmateix, el manuscrit Voynich continua despertant passions. I és que, hi ha res més suggerent, intrigant i misteriós que un vell manuscrit indesxifrable de més de 500 anys?

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: El manuscrit Voynich

  1. Nica diu:

    Ens apuntem a la moda dels best-sellers i n´escribim un sobre el manuscrit Voynich??? Potser les seves pàgines amaguen un blog de l´època 😉

Els comentaris estan tancats.