Pedres a vista d’ocell

Antics temples, campaments romans, o viles prehistòriques, empassats i regurgitats pel paisatge.

[@more@]

Sempre m’han fascinat les imatges aèries que permeten detectar
jaciments arqueològics ocults sobre el terreny. Es tracta d’estructures
antigues, edificis, murs, traçats de carrers, etc. que deixen les seves
petjades en el paisatge, sobretot de camps conreats, a través de la
seva presència subterrània. I com és possible, això?

Doncs bé, malgrat que les estructures senceres ja no existeixen i
són pràcticament invisibles a peu ras, les restes d’aquests vestigis
ensorrats o enderrocats provoquen diferències en la profunditat del
subsòl que, alhora, afecten el creixement de les plantes i cereals dels camps.
Aquestes alteracions sovint només poden ser vistes des de l’aire,
mostrant traçats en el terreny gràcies a les ombres que projecten quan
el sol està baix.

Això és possible, sovint, després que la maquinària
agrícola hagi aplanat el terreny, removent les capes superiors i
mesclant la terra. Llavors, des de l’aire, es distingeix amb claredat
aquest terreny remogut recentment de les restes antigues. Les restes
visibles pel llaurat, en canvi, són més difícils de veure, donat que
produeix un efecte de ziga-zaga i danyen fins i tot les restes, fent
difícil de determinar la forma de l’estructura enterrada.

D’altra
banda, els patrons de creixement de les plantes i cereals, vistos des
de l’aire, proporcionen una bona localització del jaciment. Els cereals
són sensibles a les diferències en humitat i en elements nutritius del
subsòl, sobretot en èpoques de creixement. En períodes secs denoten més
clarament algunes d’aquestes estructures: aquelles que són més
profundes, com pous o sèquies, els cereals creixen més, donat que
retenen millor la humitat i les llavors germinen més ràpidament. Al
fer-ho ens mostren taques verdes que contrarresten amb la terra nua del
seu voltant. Durant l’època de creixement, en canvi, aquestes taques
quedaran més fosques que la resta de cereals i tindran un creixement
més llarg, fet que els fa mantenir el color verd més temps quan la resta ja es
tornen daurades. En canvi, el seu creixement és més pobre sobre
estructures de pedra o murs, donat que la humitat es perd abans i el
cereal no pot tenir una arrel profunda.

Malgrat tot, calen bones
fotografies i solen caldre comparacions de la mateixa àrea sobre
cultius diferents o en altres estacions de l’any o en condicions
climàtiques diferents. La interpretació de fotografies aèries exigeix
habilitat i experiència i un coneixement profund de les diferents
estructures de construcció utilitzades en el passat.

Tot plegat,
però, resulta fascinant i personalment fa que, quan vaig en avió o
estic en un punt molt alçat, no pugui evitar escrutar el terreny en
busca d’algun d’aquests indicis del passat.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 comentaris a l'entrada: Pedres a vista d’ocell

  1. Nica diu:

    Ara cada cop que vagi en avió no podré estar-me de mirar per la finestra tota l´estona ;-)!!

  2. adagio diu:

    Ves això no ho sabia! ara estaré atent quan vagi amb avió 😛

  3. Tot i així, tot i fixar-m’hi, val a dir que no n’he vist mai cap.

  4. no coneixia la teua faceta arqueològica! una grata sopresa. precisament demà tinc un examen de “sistemes de informació en arqueologia”, i l’article aquest seria una bona resposta si em preguntaren sobre la utilitat de la fotografia aèria en arqueologia… al camp d’elx hi ha fotos per satèl·lit que permeten veure el repartiment del terreny en època romana
    d’altra banda, hem pensat en tu per fer el “meme” de contar els teus cinc costums (només si vols, és clar). més informació al marcapàgines… 🙂

Els comentaris estan tancats.