La pluja daurada

Hi ha pràctiques molt subtils d’unió de dos cossos.

[@more@]

Un dels pintors que més aprecio és l’austríac Gustav Klimt (1862-1918 ) i, entre les seves obres, trobo esplèndida aquesta fantàstica Danae (1907-08 ) que pren com a eix temàtic una preciosa història de la mitologia grega: la de Danae, filla d’Acrisi, rei d’Argos, i
d’Eurídice.

La nostra història comença quan un oracle va predir que el fill que tingués Danae mataria al
seu avi. Per impedir l’acompliment de la nova, Acrisi va manar construir
una habitació de bronze, on va tancar la seva filla per tal que no conegués mai cap home.

Malgrat tot, Acrisi no va poder evitar que la bella
Danae fos presa per Zeus, el qual se n’havia enamorat. Una nit
estelada, mentre Danae dormia nua al seu llit, Zeus va decidir fer-la
seva de forma molt subtil, evitant alhora que la seva esposa, Hera,
sospités res. Zeus es va transformar en una fina pluja daurada que gota
a gota va anar caient, per unes esquerdes del sostre de la cambra,
sobre tot el cos de la noia fins fecundar-la.

Danae, que havia restat quieta i expectant davant
tal fet, a canvi del seu silenci i d’haver-se entregat a Zeus, li demana
ajuda per poder ser alliberada; aquest, li prometent un futur rescat si manté la calma i resta en espera. Poc després, però, Acrisi
s’adona que la seva filla havia estat prenyada i, per tal d’evitar el
designi de l’oracle, decideix actuar de forma dràsctica: al néixer
el nen, el futur heroi Perseu, tanca mare i fill en un cofre i els
llença al mar.

El cofre, ajudat per vents favorables i les ones de
Posseidó, arriba a l’illa de Sèrifos, on és recollit per Dictis, germà
del tirà Polidectes que hi regna. Aquest, indevitablement, s’enamora de Danae i,
anys després, envia Perseu a buscar el cap de la Medusa, per tal
d’allunyar-lo de la seva mare i de la cort.

Amb el temps, la fatalitat de l’horacle s’acompleix,
quan Perseu acaba matant el seu avi, Acrisi, durant la celebració d’uns
jocs esportius, al rebre, sense voler-ho, el disc que Perseu havia
llençat en la seva prova.

Klimt, l’artista de la sensualitat i l’erotisme de
la Viena de fi de segle, representa de forma magistral el moment que
Danae s’uneix a Zeus i rep la pluja daurada al seu cos. Es tracta d’un
moment carregat d’erotisme, d’entrega i plaer consentit que no va
evitar les crítiques de la societat de la seva època que va titllar
l’obra d’indecorosa i escandalosa.

Ben segur, però, que malgrat els anys, és una obra
que no deixa de despertar recels. O és que el quadre i
el mite no us remeten a pràctiques escatofíliques d’igual nom que pequen
d’impúdiques i malsanes en les nostres bones consciències?

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 comentaris a l'entrada: La pluja daurada

  1. Nica diu:

    Ostres Pia Almoina!! A mi també m´encanta el Klimt, de fet vaig obrir el blog amb la seva famosa pintura del petó… també m´agraden les seves obres sobre sirenes … un home avançat al seu temps, el seu art és plenament vigent, no només per la història de cada quadre sino pel seu cromatisme i la manera de combinar-ho. I concretant amb la història de la pluja daurada, realment els grecs se les empescaven totes, i a l´hora, veiem que moltes coses no han canviat en 2 mil.lenis ;-)!

  2. Nica, tens bon gust 😉

Els comentaris estan tancats.