- Tema: Puff, The Magic Dragon
- Autors: Peter, Paul & Mary
- Gènere: Folk
- Durada: 3’26 min.
- Lletra: Llegeix-la
Què fumava el bo de’n Paf?
[@more@]
Avui, havent dinat, mirava una pel·lícula d’aquelles de nyonya de tarda de diumenge, «Los padres de ella«. La comèdia va d’un noi, en Greg (Ben Stiller) que es vol casar amb una noia que el fa anar a conèixer als seus pares. El pare de la noia, en Jack (Robert DeNiro), és el clixé del pare repelent que no vol que el noviet de la seva nena s’hi casi. Total, que en Greg es passa la peli intentant caure bé al futur sogre i, aquest, cada vegada el desprecia més.
El que m’ha cridat l’atenció, però, és una escena en la que tots dos van en cotxe i sona a la ràdio la música de «Puff, The Magic Dragon«, de Peter, Paul & Mary. Sí, l’entrenyable «Paf, el drac màgic» que tots hem sentit i cantat en la infantesa. Mentre l’home diu que és una de les seves cançons preferides, posant cara de tòtila nostàlgica, en Greg li diu quelcom com: «Sí, molt entrenyable; llàstima de la marihuana…». Davant la cara d’estupefacció del pare de la nòvia, en Greg ha de fer mans i mànigues per explicar-li que algú interpreta que aquesta cançó fa referència a una fumada de marihuana (puff, puff…), amb al·lucinada inclosa (en una altra escena, en Jack anomena en Greg -amb tota la mala llet que pot- el «capità cannabis»).
M’ha inquietat això de’n Paf. Segurament, perquè a mi també se’m posa cara de tòtil nostàlgic quan escolto aquesta cançoneta cumbaià i, sobretot, perquè no m’imaginava que pogués tenir aquesta connotació «relaxant». Mirant una mica per internet, però, he vist que sí que s’ha fet aquest lligam. A tall d’exemple: aquí, aquí i aquí.
A partir d’ara, pot ser caldria revisar el nostre cançoner infantil i filar més prim en el sentit que li donem a les nostres cançons tradicionals. Serà el «Sol solet» una clucada d’ull als efectes de l’èxtasi? Tindrà res a veure «Les oques van descalces» amb la vida en una comuna? … I el «Fum, fum, fum?». Preocupant.
Potser soc d’una altra generació però no en tinc ni idea de quina cançó és aquesta! El drac és dels vermells o dels blaus, bé, suposo que deu ser dels verds que són més bons.
Amb el que a mi m´agradava aquesta cançó!!!!!! Fa esgarrifar pensar tot el que ens hem pogut tragar escoltant suposades cançons infantils innocents… ara entenc l´origen de molts traumes d´adults sense explicació… per cert, a veure qui s´atreveix a escoltar la cançó del revés, no sigui que hi trobem versos satànics, que ja se sap que els dracs són diabòlics segons moltes fonts mitològiques 😛
Últimament li l’escolte cantar al meu cosinet xicotet. A mi m’agrada molt, inclús la tinc en una versió de Serrat. Jo veig al meu xiquet molt innocent quan la canta… o això sembla, a saber què pensa ell quan l’entona amb eixa veueta de bon xic!
Alae, a casa també la cantem a la meva filla. Li encanta.