Les festes de Dionís

T’apuntes a una bacanal?

[@more@]

Orgia, desordre, amuntegament de cossos, embriaguesa, descontrol, sexe… Segur que és el que us ve al cap si penseu en una bacanal. Però el seu origen es remunta a les èpoques grega i romana quan, llavors, eren festes i pràctiques en honor al déu Dionís (el déu mitològic greg) o Bacus (el déu mitològic romà), déu del vi. Eren les Grans Dionisies.

Dionís era un déu que els seus seguidors adoraven en rites religiosos mistèrics;
és a dir, exercien pràctiques rituals que no pretenien explicar
i que es movien pel secretisme i per un cert exclusivisme, conformant
un autèntic i propi modus vivendi.

Les Grans Dionisies es realitzaven a tota Grècia i duraven varis
dies. Al primer dia, la imatge de Dionís era conduïda en una processó
encapçalada pels sacerdots del déu i els magistrats de la ciutat; rera
seu caminava una cort de seguidors: els efeus, joves armats que
formaven la guàrdia de l’estàtua; els iniciats, guarnits amb fulles de
parra i vi en abundància; les canèfones, donzelles amb cistells plens
de fruita; homes disfressats de sàtirs, de pans i silens; uns
sacerdots anomenats falòfors que conduïen un gran falus i recitaven
estrofes fàliques; i també els italòfors, vestits de dona i imitant el
caminar dels embriacs.

A partir del segon dia, hi havia representacions teatrals, amb
balls, cors, música, diàl·legs, etc. Vestits de sàtirs, els actors
representaven la passió i mort de Dionís com un dels actes centrals
dels "misteris". Al final, s’escollia el poeta triomfant que rebia de
premi una corona de llaurer i un cabrit, en record que la tragèdia era
una festa rústica de sàtirs que festejaven a Dionís.

Tanmateix, també es celebraven bacanals.
A Grècia, eren festes orgiàstiques per a les iniciades al culte secret
del déu, que sembla que es remonten als rituals desenfrenats de Frígia
i Tràcia. Aquests ritus eren portats a terme per les bacants
en boscos profunds. Es tractava de rituals al·lucinants, eròtics,
etílics i bàrbars, on fins i tot es detallen desquarteraments i menges d’animals, i en els que les bacants desenvolupaven, aquells dies, un amor cap allò salvatge i
per una forma de vida totalment primitiva, anhelant la fertilitat i
l’entusiasme de copular amb els déus.

Val a dir que les bacants, sembla que prendrien l’exemple de les mènades,
éssers femenins divins, tals com les nimfes, estretament lligats a
Dionís; salvatges, de vida insana i d’impossible raonar-hi, practicants
d’importants dosis de salvatgisme i violència, mutilacions i
autointoxicacions, així com de l’sparagmos, el desquarteraments de les seves víctimes per ingerir-les crues (homofàgia).

A Roma, les bacanals
van introduir-se a partir del 200 aC i es celebraven en secret durant
tres dies del mes de març a l’arbreda de la Simila, prop del Mont
Aventino. Inicialment, també només hi participaven dones, però els
homes s’hi van acabar incorporant i les festes es repetien durant més
dies. Els canvis que van patir, la notorietat que van prendre i els
crims i conspiracions que sembla que es planejaven en aquestes festes
van acabar propiciant que el Senat romà les acabés prohibint, el 186
aC, llevat de certes ocasions especials, expressament consentides. Malgrat la prohibició, els severs càstigs previstos, les bacanals, converides gradualment en orgies, es van continuar practicant a Roma i d’aquí al món sencer durant segles.

Els homes, per tant, sembla que són
els responsables de la transformació d’aquests rituals bàquics
religiosos i iniciatis en meres orgies sexuals que, al cap i a la fi,
és el que ara per ara pensem que són les bacanals.

Així doncs, si t’apuntes a una festeta d’aquestes, demana abans de què es tracta, no fos cas que el ritus autèntic perdurés i tinguessis alguna sorpresa.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.