El càstig de Sísif


No trobes sentit a la vida? La monotonia t’ofega? Et sembla que el que
fas a diari és un absurd? Segurament estàs sota l’embruix del càstig de
Sísif.

[@more@]

Sísif Eòlida passava per ser un dels homes més intel·ligents i astuts de la mitologia grega i també dels menys escrupulosos. Va ser fundador i rei de la ciutat d’Èfira (Corint, més tard) i la seva condemna eterna dóna nom a un dels mites més coneguts de la Grècia clàssica.

Resulta que quan Zeus va raptar a Egina (que era filla del déu riu Asop) va passar per Corint i Sísif els va veure. Asop buscava amb desesperació la seva filla i quan va arribar a Corint, Sísif li va fer prometre que li diria qui tenia Egina si feia brollar una font a la ciutat. I així ho van fer.

Zeus, enfurismat per la denúncia de Sísif, el va condemnar als inferns i va enviar Tànatos, el déu de la mort, a buscar-lo. Però, l’astut Sísif va aconseguir enganyar Tànatos, fent-lo entrar per una porta que va resultar ser un calabós, on hi va estar encadenat durant llarg temps.

Mentre, ningú va morir al món. Hades, el déu dels inferns, estava tan alarmat que va cridar Ares, el déu de la guerra, perquè intervingués i alliberés Tànatos. Una vegada lliure, el déu de la mort va complir el mandat de Zeus i va portar Sísif als inferns.

Tanmateix, l’astut Sísif, havia instruït la seva esposa, Mèrope, perquè si moria no sepultessin el seu cos ni celebressin les cerimònies fúnebres. I així es feu. Quan Sísif va arribar als dominis d’Hades, se li va queixar del maltracte rebut per la seva família després de la seva mort i va demanar permís al déu dels inferns per retornar a la terra i castigar la seva dona. Ingènuament, Hades li concedí el desig i Sísif va quedar-se durant llarg temps entre els vius.

No va retornar als inferns fins que va morir, ara sí definitivament, quan era ja molt ancià. Hades, però, per evitar més enganys, va condemnar Sísif a un terrible càstig etern: havia de pujar una roca rodona fins a la cresta d’una muntanya. Quan arribava a dalt i semblava que anava a aconseguir el seu objectiu, la roca rodolava per l’altra pendent i Sísif havia de tornar a començar la seva tasca. I així eternament, sense tenir temps ni possibilitats de fugir.

El filòsof francès Albert Camús, però, veu un Sísif més vital. Tot i que veiem la nostra vida com un absurd plegat d’actes repetitius, diu Camús, el destí de cada persona li pertany. Per això, el que és realment important és el camí que es fa pujant la roca a la muntanya, més que no el fet d’arribar a dalt.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 comentaris a l'entrada: El càstig de Sísif

  1. pentesilea diu:

    centrem-nos en el camí, doncs; potser sí és nostre…

  2. an-arxos diu:

    una altra conclussió del mite i que quan me’l van contar se’m van eriçar els pèls és que Sísifo representa la superació humana, que quan tots els problemes venen al damunt, per molt que ens coste i encara que tinguem que començar de nou, sempre tindrem forces per a superar-ho i aconseguir els nostres propòsits.
    :’) que bonico

  3. frederic diu:

    Una bona metàfora la d’aquest mite, però com sempre, se’ns parla de que no podem escapar del nostre destí i jo no estic d’acord amb això.

  4. Maifred diu:

    I quin morbo em dóna aquesta foto!

Els comentaris estan tancats.