Les Goges


Hi ha moltes llegendes, sobretot en la Catalunya vella, on les protagonistes són aquestes dones d’aigua, envoltades de mite, rondalles, llengenda i misteri.

[@more@]

A Banyoles i comarca se les coneix com "les goges", però arreu les podem trobar com aloges, dones d’aigua, encantades, encantats o encants, filadores, Maria Enganxa, llufes, paitides, nimfes o nàiades, entre d’altres.

De fet, la tradició de les dones d’aigua és tan vella com la mateixa cultura grega. Segurament, el seu inici l’hauríem de buscar en les nimfes -les divinitats mortals que la mitologia grega els atorga el poder fecundador de la Natura: belles jovenetes alegres, nues o gaire bé nues, que dediquen la vida a cantar i ballar. I també, sobretot, en les nàiades, les nimfes que personifiquen l’aigua de brolladors, llacs i fonts, filles de Zeus, Oceà o del déu riu.

Malgrat que les goges són tingudes per a bones, els seus tractes amb
homes o dones generalment han acabat malament (sobretot pels primers). Poques persones les han vistes i pocs homes han aconseguit casar-se amb una d’elles i fer perdurable la seva unió (per les difícils condicions que elles imposen). Amb sort, però, se les pot veure com es pentinen amb pintes d’or mentre s’emmirallen a l’aigua i canten dolces melodies. I aquell que les sent és atret per la música i no pot resistir els seus dolços cants; llavors, hi ha el perill que les aigües xuclin l’infeliç que queda encantat per sempre més, mentre se senten arreu les rialles de benvinguda que li donen les goges.

L’indret de la comarca del Pla de l’Estany on se les relaciona -i que és el que conec- té el nom de Les Estunes o Tunes (que vol dir "fenent" o "lloc per on s’escorre l’aigua",), al terme municipal de Porqueres. Es tracta d’un petit bosc d’alzines i roures a tocar el mas Corralot, on hi trobem unes galeries de roques de travertí amb fractures verticals. En èpoques geològiques passades, l’estany de Banyoles s’extenia més enllà dels límits que ara coneixem i anava a tocar el bosc de Les Estunes, la qual cosa va donar lloc a la formació de les roques de travertí. Ja fos per moviments sísmics o pels propis processos càrstics de la zona lacustre, s’obriren les actuals clivelles, donant pas a les galeries i bancs de roca que hi veiem encara.

Conta la rondalla que a l’interior de les baumes s’hi troben els rics palaus de les goges, fets de marbre i d’alabastre, plens d’or, plata, perles, diamants i tota mena de joiells. Tanmateix, són palaus amagats al visitant per una malla fina i imperceptible, filada amb fil d’or per les mateixes goges a la vora de l’estany de Banyoles i teixides amb telers de cristall i llançadores de bori. L’intrèpid que s’hi atansa queda desorientat per aquesta xarxa que fa desaparèixer tot camí. El profanador, llavors, sense veure ningú, només rep cops i bofetades que el fan recular espantat i fugir de pressa.

Conten també que les goges celebren grans festes dins els esborancs de Les Estunes tocada la mitjanit (ja que de dia resten invisibles). Durant aquestes festes surten grans raigs lluminosos dels beis i, si és nit de lluna plena, després de cantar i ballar, les goges surten a continuar les danses, a filar, a fer bugada o a emmirallar-se a les aigües tranquiles de l’estany. També de nits solen estendre al defora les seves robes, blanqúissimes com la neu. El mortal que aconsegueix fer-se amb una d’aquestes peces té, llavors, la vida resolta, amb riquesa i felicitat assegurades.

Al Pla de l’Estany és coneguda la rondalla -recollida per Mossèn Constans- de la vella que venia una nit de la serra de Sant Petllari carregada amb un feix de llenya i es va trobar amb les encantades. Les goges li van fer deixar el feix a terra i li van omplir la falda (sense que ella veiés què li posaven), avisant-la que no mirés què hi havia fins passat el dintell de casa seva. La pobra vella, unes passes abans d’entrar a la seva llar, no pogué estar-se’n i obrí la falda per veure què hi havia. Desil·lusionada, cregué que l’havien enganyat amb segó i el llençà a terra enrabiada. Ja dins casa seva, amb el llum d’oli encés, veié però que les poques bolves que li quedaven a la falda brillaven com l’or fi. Corrents, ana cap a fora per veure si trobava el que abans creia que era segó; però el vent i la impaciència havien escombrat tot l’or. Les goges, diuen, encara riuen.

Les Estunes és a hores d’ara un espai agradable per passejar-hi i senyalitzat com a ruta turística de la comarca. Sabem que en època franquista s’hi va arribar a filmar un NO-DO musicalitzat i teatralitzat amb aquesta llegenda. I que el conegut fotògraf Rafael Vilarrubias hi va fer un reportatge. A principis del segle XX, l’indret també era utilitzat per fer-hi festes i aplecs en dies senyalats (sobretot pel primer de maig), així com s’hi havien fet reunions i trobades políticofestives.

És un lloc per conèixer i passejar-hi.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.