Som petits, molt petits

El viatger contemplant un mar de núvols, de Friedrich"On acaba el coneixement, comença la religió", Benjamin Disraeli.

[@more@]

L'astorament que senten els personatges que pinta Caspar David Friedrich o el mateix Turner davant la immensitat i bellesa de la naturalesa és una de les constants més significatives en l'obra d'aquest pintors i, per extensió, del romanticisme com a corrent estètic. Són personatges que empetiteixen davant tempestes, davant grans valls i muntanyes, davant l'embogiment del mar i de la neu; són éssers insignificats i anònims que queden desbordats pel poder natural que els engoleix.

Tot plegat, em ve bé per comentar que així és exactament com el cos m'ha reaccionat després de comprovar i veure les proporcions del nostre planeta -que ens sembla tan i tan gran, amb distàncies tan immenses entre continents-, en relació a altres planetes i astres de l'univers. Resulta que prenent com a mida el diàmetre del Sol, s'ha calculat que l'estrella més gran coneguda, la VY Canis Majoris, és  entre 1800 i 2100 vegades més gran que el nostre astre rei. Els astrònoms no saben ni com catalogar-la i es plantegen una nova escala per establir-hi comparacions.

Les xifres, sempre fredes i poc colpidores, acaben essent superades per les imatges: perquè ens en fem una lleu idea, si la Canis Majoris és una pilota de bàsquet, al seu costat, el nostre Sol és un minusculíssim granet de sorra que no li fa ni nosa. Imagineu el que és la Terra en comparació a aquest astre..! Trobo increible, també, un parell de vídeos demostratius (aquest i aquest) d'aquestes comparacions que van situant la Terra a escala amb altres planetes i astres més grans.

A partir d'aquí, se't disparen totes les alarmes. Si Copèrnic, amb el seu famós gir, ja va revolucionar la humanitat i la visió del còsmos prevalent fins llavors, passant de la visió d'un univers geocèntric (la Terra era el centre de l'univers) a la d'un cosmos heliocèntric (el Sol passava a ser el centre), ara els esquemes se'ns trenquen, capgiren i rebreguen de dalt a baix, com si un rodet gegantí ens anés untant pel cim una i altra vegada.

La nostra petitesa i insignificància al mig de tot plegat és ara més evident que mai. I no m'estranya que la nostra por trobi recer en fonamentalismes i relativismes. L'abisme del romanticisme de finals del segle XVIII i del XIX ara s'ha convertit en un immens forat negre que ens xucla cap dins. I tothom s'aferra al que pot per evitar-lo.



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: Som petits, molt petits

  1. però què bé que escrius!

Els comentaris estan tancats.