La síndrome de Diògenes

Quan les escombraries són una necessitat i la soledat t'ha reclòs. 

[@more@]

Fa uns anys, la feina em va portar un dia a topar-me de sobte amb una situació increible, d'aquelles que només veus a la televisió o en alguna pel·lícula.

Un company i jo vam visitar la casa d'una dona gran que vivia tota sola en la planta baixa d'un vell i gran edifici. El que ens vam trobar només traspassar la porta va ser literalment xocant: piles i piles de brutícia acumulada als passadissos impedien el pas a qualsevol; cada racó estava ocupat per bosses plenes de roba vella, deixalles, pots, llaunes rovellades i trastos vells. El llit -diem-n'hi llit per entendre'ns- era un somier cobert per una pila de bosses de basura negres plenes de ves a saber què, enmig de mantes brutes que impedien a qualsevol persona fer-hi un son (encara em pregunto com diantre aquella dona gran hi descansava allà ). La cuina era infecte i un fogonet de gas pregonava un perill més que evident. Els passadissos s'il·luminaven amb una trista bombeta que donava a tot l'immoble un aire tètric, decadent, insalubre, trist i, sobretot, tètric. El pas d'una cambra a l'altra era una gimcana enmig d'aquell femer, on les parets es tenyien d'humitats i prenien colors d'òxid. La foscor ho amarava gaire bé tot.

Quan vam sortir de la casa, de veritat, vam respirar profundament. Mentre caminavem de retorn al cotxe, cap dels dos ens podíem creure que enmig d'una ciutat civilitzada, en una zona gens degradada de la mateixa i en ple segle XX haguéssim vist allò. Com era possible? Al meu company li va venir al cap l'escena de la pel·lícula "La Comunidad" on es describia una situació semblant.; a mi, una escena de "Seven" que retrata l'interior d'un vivenda igualment espantosa.

La vertitat és que el que vam contemplar allà no era res més que un cas, fins llavors indetectat, de la síndrome de Diògenes. Es tracta d'un desordre del comportament que normalment afecta a persones d'edat avançada que viuen soles i que es caracteritza pel total abandonament personal, social i un aïllament voluntari en la seva pròpia llar.

La persona que pateix aquesta síndrome sol ser d'edat avançada i normalemnt viu sola, sovint per la mort del cònjugue o d'un familiar proper. Aquesta soledat els acaba portant a creure que es troben abocats irremeiablement a viure en extrema pobresa, la qual cosa, al seu torn, els porta a intentar estalviar el màxim possible, arribant a reunir grans quantitats de diners sense tenir consciència del que posseeixen realment. També solen acumular grans quantitats de desperdicis i objectes sense valor ni utilitat que els aboca a viure en sitaucions totalment insalubres i de manca d'higiene personal, tal i com us explicava més amunt.

aquesta síndrome es va descriure abans, fou al 1975 que es batejà així, en referència al filòsof greg Diògenes de Sinope o Diògenes el cínic, el qual promulgava fins a l'extrem els ideals de privació i independència de les necessitats materials. Diògenes despreciava la majoria de plaers mundans i creia que la virtud consistia en la supressió de les necessitats i de les convencions de la vida social.

Aquesta manera d'entendre les coses el va portar a la coneguda anècdota relatada per Juvenal, Llucià i Séneca, els quals expliquen que Diògenes va arribar a dormir en un pithos (una bota) al costat del Metroum, el temple de la deesa Cibeles, sense pràcticament cap mena de bé material. Així mateix, s'explica que, després de veure que un nen bebia amb les mans, va destruir el bol de fusta que ell tenia que era la seva única possessió, a més de la seva capa, un sac i un bastó.

Malauradament, moltes persones a les nostres ciutats pateixen aquest desordre que els reclou en una situació del tot inviable i de difícil sortida. Haver-me trobat un cas d'aquests és un d'aquells cops de puny amb què la realitat t'aferra a terra i et descobreix les seves misèries.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 comentaris a l'entrada: La síndrome de Diògenes

  1. Èlsinor diu:

    Evidentment era un cínic el qui va batejar amb el seu nom una malaltia que és tot el contrari d’allò que Diògenes pregonava.

  2. fa poc vaig conèixer una dona que feia el mateix. Era una dona discapacitada que vivia en una llar assistida però de manera autònoma. Un dia que les assistentes van entrar al pis es pensaven que estaven a dins d’un curtmetratge.

Els comentaris estan tancats.