L’infern de Venus

Aranya venusianaL'amor pot ser un infern?

[@more@]

Llegint un dels meus blocs preferits, el Centpeus, em trobo amb un apunt sobre la contradicció que suposa que el planeta Venus rebi el nom de la deesa romana de l'amor i, en realitat, sigui un dels planetes menys habitables del sistema solar. "Un indret infernal" l'anomena en Dan.

El cas és que Venus és el segon planeta del sistema solar, en ordre de distància des del Sol. Els astrònoms d'abans dels anys '60 el coneixen com el planeta germà de la Terra perquè ambdós tenen un tamany, una massa i una composició semblants. Tanmateix, les semblances acaben aquí. Venus és molt diferent a la Terra: té una atmosfera realment infernal, composada majoritàriament per CO2 i nitrògen, però també amb diòxid de sofre i àcid sulfúric que li provoca, a més de pluja àcida, un efecte invernacle descomunal. Aquest efecte invernacle és el que li fa augmentar la temperatura a una mitjana de més de 400ºC, la qual cosa vol dir que és el planeta més calent del sistema solar (més i tot que Mercuri que es troba més pròxim al Sol). Si a això li afegeixes que la seva atmosfera té una densitat 90 vegades superior a la terra (que faria que, si hi anéssim, quedéssim literalment esclafats), fa que no vinguin cap ganes d'acostar-nos al planeta de l'amor

Però Venus també té algun encant. És el planeta més brillant de tots i pot arribar-se a veure fins i tot de dia (igual només que la Lluna i el Sol). Aquest fet és el responsable que hagi estat conegut des de temps molt remots. Li dèien la joia del cel i els gregs es pensaven que podien ser dos cossos celestes diferents perquè al matí el veien sortir per l'est (i el van anomenar Phosphorus) i al capvespre el veien per l'oest (i el van anomenar Hesperus).

Si reculem més, sabem que la cultura mesopotàmica tenia una deitat anomenada Inanna, deesa de l'amor i la guerra, que els sumeris associaven a l'estel del matí, és a dir, al planeta Venus. Inanna va anar transformant-se, primer en el deu Attar i, més tard, va acabar essent coneguda pels arcadis fenicis com a Ishtar o Astarté. Astarté representava el culte a la mare natura, a la vida i la fertilitat, així com l'exaltació de l'amor i els plaers carnals. D'aquesta visió més carnal d'Ishtar prové, més tard, la seva associació amb la deesa grega Afrodita i, d'ella, a la grega Venus. Tot plegat, segurament, provocat per la llum de Venus, per fer-se present dia i nit, com l'amor, com el sexe.

Ara, però, sabem què és realment Venus, un planeta tant calent que acaba per resultar buit de vida i asfixiant. Com moltes de les nostres experiències… No és veritat?

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.