El pacte amb el diable

Faust ens recorda que per trobar el que busquem, cal que arrisquem, fins i tot a trobar el que no volem.

[@more@]

Sempre m’ha fascinat la figura del Faust de Goethe.
I, de tot el llibre, sempre recordo les primeres pàgines, quan el vell
erudit Faust està a la seva alta cambra gòtica on treballa, enmig una
munió de llibres i andròmines, inquiet davant el seu pupitre.
M’interessa el moment que reflexiona sobre com ha gastat la seva vida
en l’estudi i ha descuidat viure:

"Massa has mercit la vida dins del cau
on la llum degenera topant contra una allau
de llibres rosegats, retortes, instruments,
entre els quals s’entatxonen antigalles
dels teus passats. Ve-te’l aquí, el teu món!
¿Et cal inquirir més perquè encongeix ta vida
un mal que és en tot tu i que no saps a on?
És que Déu cria l’home per respirar i sentir
dins la natura
i tu respires pols i floridura,
veus esquelets de bèstia, ossos de mort… Pogués fugir
dins dels teus raigs, i veure camps i espai i altura!…".

Aquesta inquietud la sap aprofitar bé Mefistòfeles per temptar-lo i oferir-li el que no ha tingut:

"[…] amic meu, també ve el dia
que un hom frueix el món i no el rumia."

Faust cau i arriba el pacte amb el dimoni:

"Doncs a mi, que la vida m’estronqui els seus favors
si mai em fas content i si al repòs em lliuro
o un plaer m’omple el cor. Està dit?".

Peruè Faust només vol això, viure en plenitud:

"No és de papers l’enveja.
El vertigen, el goig nat del dolor,
l’odi pastat d’amor, l’enuig que t’esperona,
això vull. I el saber, tant se me’n dóna!
Jo vull viure el que viu la humanitat,
sentir-me del seu mal i del seu bé al plegat;
que s’eixampli el meu jo de l’existència d’ells,
a esclat de mort si cal:
al costat d’ells en tot, i en l’enfonsada igual".

I en té prou en trobar un moment, un instant únic
que el faci sentir el que no ha sentit mai. Només li cal aquest instant
que, quan arribi, suposarà la seva fi, tal i com ha pactat amb
Mefistòfeles:

"Si prego
‘Detura’t bell instant, que em fas feliç!’
que senti tocar a morts per mi; sigui submís
als teus vincles, perdut, fora del temps,
i tu siguis ensems
franc de serveis.".

És el que ens porta a pensar si ho donaríem tot -fins i tot l’ànima- per aquest bell instant que mai hem tingut? T’hi arrisques?

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 comentaris a l'entrada: El pacte amb el diable

  1. frederic diu:

    és complicat, depèn de la situació i de l’instant, no? jo sempre recordo aquella frase de:
    “vigila amb el que desitges perquè potser se’t farà realitat.”

  2. Llorenç diu:

    Literàriament és fantàstic. Una altra cosa és la vida que cadascun de nosaltres ens construim dia a dia. Arribar a la plenitud no és gens fàcil, però potser perquè els objectius són equivocats, desmesurats… Tanmateix tots acabarem allà mateix i, a darrera hora, n’hi hauria molts que canviarien moltes coses si en tinguessin l’oportunitat. A canvi de vendre’s l’ànima? No ho sé, aquí hi ha precisament el misteri, la grandesa de l’obra literària, el dubte permanent.

  3. Nica diu:

    Perquè no em passi com a Faust, cada cop sóc més conscient de la importància dels moments i intento fer-los possibles, per després no haver-me de penedir del que he volgut fer i no he fet…

  4. caram, quins dilemes!!!! Uf! Hem fareu rumiar massa ara… en el meu cas, no voldria canviar res i no tinc aquesta angoixa permanent. L’angoixa potser me la provoca, com dius tu, pensar en el futur que ara m’estic construint. El passat… ja no cal atabalar-s’hi. Però per construir el futur no cal que pacti amb el diable perquè el tinc a les meves mans.

Els comentaris estan tancats.