El dit a la llaga

Sant Tomàs, incrèdul davant l’aparició del Mestre, ha de posar el dit dins la ferida per convèncer’s del que veu.

[@more@]

Demà passat, 15 de gener, es clou una de les exposicions imprescindibles i amb més bones crítiques que hem pogut veure fins ara a Catalunya, Caravaggio i la pintura realista europea al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).

Michelangelo da Caravaggio (1573-1610) fou un home de caràcter irascible i fins i tot violent (va arribar a matar un home i fugir de Roma) que
menystenia l’ideal i els models clàssics de bellesa, així com els plantejaments manieristes del seu coetani Annibale Carraci
(1560-1609).

El
seu afany era, diguem-ho així, molt modern: volia trencar amb les
convencionalismes i donar el seu punt de vista propi repecte
l’art, per descobrir la veritat de les coses. Les seves pintures s’enfronten de tal manera als horrors de la mort i de la vida, a la lletjor i a les
agonies
del dolor que va ser acusat de naturalista i de voler horroritzar al públic de la seva època. Força de les seves pintures van ser objecte d’escàndol i van ser titllades d’impúdiques i blasfemes.

Tanmateix, el seu talent i mèrits com a mestre de la pintura l’allunyen del tot d’aquest suposat sensacionalisme, com bé van saber veure els seus protectors, com el cardenal del Monte. Aquesta fantàstica Incredulitat de Sant Tomas (1602-03), amb tres apòstols mirant la ferida de Crist i el sant posant-hi el dit dins, és fàcil que provoqués enuig al seu temps i fos considerada irreverent, gaire bé ultratjant: hi veiem el gest explícit de Sant Tomàs, homes amb cares brunes, arrugues marcades, vestits com a jornalers amb robes velles i estripades, i que contrasten com la nit i el dia amb el costum de representar els apòstols com a figures respectables, etèries, vestides amb ropatges bells i dignes d’admiració. Caravaggio, però, escollia els seus models entre el poble baix i els representava tal qual; prostitutes, nens del carrer o pidolaires van posar per ell de forma freqüent, fins i tot per representar sants, tinguessin les cares lletges, els peus bruts i amb durícies o unes mirades i posicions lascives.

Les representacions de Caravaggio accentuen els fets de la Bíblia per fer-los tangibles, com si passessin davant d’ell i protagonitzats per personatges reals. La forma d’utilitzar la llum i l’ombra s’adiu també a aquesta fi: les ombres i clarobscurs (els seus famosos clarobscurs) profunds contrasten amb cossos il·luminats de forma intensa i resplandent, d’una intensitat efectista que remarca el vigor d’unes presències físiques que no deixen indiferent ningú.

Si encara podeu, no us la perdeu.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: El dit a la llaga

  1. la vaig anar a veure bastant a l’inici. Els quadres de Caravaggio, realment excepcionals. D’altra banda, de la darrera part, em va semblar que sobraven una bona colla de pintors. No sé… em va fer la sensació que volien fer una gran exposició i van voler abastar pintors importants sense tenir en compte l’eix temàtic

Els comentaris estan tancats.