El somriure de la Monna Lisa

Felicitat… i quelcom més en un rostre misteriós.

[@more@]

Aquest matí, mentre escoltava la ràdio, he sabut que científics de la Universitat d’Amsterdam han desvetllat el secret del somriure de la Gioconda, pintada per Leonardo da Vinci (1503-06).

Mitjançant els algorismes d’un programa
informàtic de "reconeixement d’emocions" -desenvolupat en col·laboració
amb la Universitat
d’Illinois (EEUU)- han
determinar els sentiments que
experimenta la imatge, a través de l’examen dels seus trets facials (com
la curvatura dels llavis o les arrugues al voltant dels ulls) i
relacionant-los amb sis emocions bàsiques. Els resultats han estat
contundents. La cara de la Gioconda, conclouen, mostra que experimenta:

  • un 83% de felicitat.
  • un 9% de disgust.
  • un 6% de por.
  • un 2% d’enuig.
  • menys de l’1% de posat neutral.
  • un 0% de sorpresa.

Tanmateix, un dels responsables de l’estudi, Harro
Stokman, assegurava que "els resultats no són científics" i que el programa
no està dissenyat per registrar emocions subtils, per la qual cosa no
han pogut detectar sugestions sexuals o de despit, com molts han apuntat en diferents interpretacions. L’estudi s’ha publicat a la revista New Scientist.

El quadre de la Gioconda se
sap que va ser encarregat el 1503 per Francesco de Giocondo, un noble
comerciant florentí que volia un retrat de la seva dona (d’aquí el nom
amb què es coneix el quadre). L’apelatiu de Monna Lisa prové de la identitat de la retratada, Lisa, i de l’abreviatura de madonna, monna, és a dir, senyora, en italià.

Més enllà, però, del divertimento d’aquest estudi i d’intentar desxifrar "pseudocientíficament" les emocions que expressa el rostre de la Gioconda, el vertader encant del quadre està
en la manera com Leonardo consegueix crear aquesta ambiguïtat, la vaguetat i el misteri del rostre més famós de la història de l’art. I és que Leonardo va
saber combinar a la perfecció el dibuix amb la composició harmònica i
deixar enrera les composicions i figures encara una mica rígides i
angulades dels seus predecessors i cohetanis del Quattrocento, per donar més vida i més moviment a
les seves creacions.

La manera d’aconseguir-ho va ser a través de la tècnica del sfumato, difuminant de forma gaire bé imperceptible els contorns de les figures en la seva gradació lumínica per aconseguir la compenetració d’aquestes amb l’atmosfera. Qui sap dibuixar sap també que crear l’expressió en el dibuix d’un rostre s’aconsegueix a través de la construcció de dues zones: la comissura dels llavis i els extrems dels ulls.
I són aquestes zones les que Leonardo deixa incertes de forma deliverada,
fonent-les amb suaus ombres. D’aquí que no arribem a saber amb certesa
com mira i com somriu la Monna Lisa.

A més a més, però, Leonardo va introduir una
tècnica molt atrevida en el seu moment: ambdós costats del quadre no són
exactament iguals entre si. Això ho observem, sobretot, pel que fa al
paisatge del fons. L’horitzó en la part esquerra sembla més alt que el
de la dreta. Això provoca que si centrem l’atenció en la part esquerra
del quadre, la Gioconda sembla més
alta o més dreta que si centrem la mirada a la dreta. I el rostre
sembla modificar-se amb aquest canvi de posició, ja que ambdues parts
tampoc es corresponen amb exactitud.

Tot plegat, sfumato, trencament de les
simetries i un precís modelatge del cos humà van acabar produïnt obres
cims de l’art. La vida va entrar als llenços.

[Referència: EH Gombrich. 1995. Historia del arte. Ed. Debate]

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 comentaris a l'entrada: El somriure de la Monna Lisa

  1. menxu diu:

    Molt interessant! 🙂
    Ale, ja sé alguna cosa més: “Nunca te acostarás…”. Tot i que de fet, ja és la una i mitja. Potser que vaig a dormir, que el meu somriure expressa un 100% de son.

  2. Myrddin diu:

    Molt interessant. Com més mires el quadre més fascina. Igual com las Meninas de Velázquez… la vegada que el vaig descobrir em vaig passar una bona estona intentant entendre l’efecte del reflex dels reis en el mirall amb el propi autoretrat del pintor. Per fer-ne un post!!

  3. Myrddin diu:

    Hehehe pia almoina… et prenc la paraula. Que se vea!

  4. Èlsinor diu:

    És precisament el sfumato de la comissura dels llavis el que causa l’efecte del somriure que apareix o desapareix segons si els mires directament o indirecta:

    http://news.bbc.co.uk/1/hi/entertainment/arts/2775817.stm

  5. frederic diu:

    Jo penso que haurien de deixar d’estudiar i buscar-li els 100 peus a aquest quadre, és, senzillament, una obra mestre.
    Quan vaig anar al Louvre (com era tard hi havia poca gent) vaig fer la prova davant del quadre, em posava a la seva esquerra mirant-li els ulls i caminava, sense apartar la mirada, cap a la dreta i desprès a l’inrevés… en cap moment la Gioconda em perdia de vista, m’anava seguint com si volés entendre què estava fent jo. Va ser tota una experiència que, feta amb una reproducció, no té el mateix efecte.

Els comentaris estan tancats.