El Gòlem

La divinitat està en nosaltres.

(Cliqueu la imatge per veure-la més gran)

[@more@]

En la tradició jueva-cabalística existeix la vella llegenda del Gòlem, un nom que també s’esmenta a la Bíblia (Salms 139:16) i Plató ja mencionava al Cràtil (un diàleg sobre l’exactitud dels noms). En hebreu, Gòlem significa "matèria informe", "maniquí", "cos", "robot", "objecte no acabat", "maldestre" o "embrió"; és a dir, qualsevol cosa en procés d’acabament, o bé, allò material sense esperit.

Segons el mite, si un rabí aprén o arriba a descobrir el nom secret de Déu (el Tetragràmaton) i el pronuncia sobre una figura humana feta de fang, aquesta s’anima i es crea un Gòlem. La paraula divina, un bufet diví, va permetre crear Adam (Adam vol dir terra roja i si ho recordeu fou creat a partir del fang, Gènesi 2.7), per la qual cosa, la càbala entén Adam com el primer Gòlem.

Segons una versió del mite (n’hi ha d’altres [es]), el rabí inscriu en el front del Gòlem la paraura "emet" que significa "veritat". Llavors, el Gòlem creix. Arriba un moment que és tan alt que el rabí no el pot atrapar. Aquest últim li demana que li lligui les sabates i quan el Gòlem s’inclina, el rabí bufa i aconsegueix borrar-li l’"aleph", la primera lletra d’"emet". Queda, llavors, "met" que vol dir "mort" i el Gòlem es transforma en pols.

Una altra coneguda versió a la tradició jueva és la llegenda del rabí Yehuda Löw ben Becalel [en], Maharal de Praga al s. XVI. Segons, expliquen [es], va crear el Gòlem per defensar la Praga jueva dels atacs antisemites, introduïnt-li a la boca el "shem", una petita tira de pergamí amb una inscripció màgica en hebreu, el Tetragràmaton. El Gòlem no menjava, no bebia, no dormia, no es queixava i feia totes les feines que el rabí li encomanava. Quan arribava el sàbat, els divendres a la tarda, i calia no fer cap feina, el rabí Löw li retirava el "shem" de la boca i el Gòlem quedava inert. En acabat el sàbat el rabí tornava a donar vida al Gòlem.

Un sàbat, però, el rabí es trobava a la sinagoga Staranová (Vella-Nova) i es va descuidar de treure el "shem" de la boca del Gòlem que, enfurismat, ho destroçava tot. Löw iniciava el cant del salm; quan aquest acabés, tota feina, tot esforç que es fes, per més insignificant que fos, seria un pecat. El rabí, sense acabar el salm, sortí de la sinagoga i es va dirigir a casa seva. Després de comprovar les destroces del Gòlem, se li va encarar, el va mirar fixament i amb els braços estesos el va tocar. El Gòlem es va estremir el suficient perquè el rabí Löw li treiés el "shem" de la boca. Llavors, es va desplomar a terra sense vida.

Tothom qui havia seguit al rabí a casa seva va començar a burlar-se del Gòlem. El rabí va tornar a la sinagoga i va concloure la cerimònia. Mai més va tornar a donar vida al Gòlem i aquest va restar com un ninot de fang a les golfes de la sinagoga, on va acabar per transformar-se en pols. Löw va prohibir que ningú, llevat d’un rabí, pugés mai a la sinagoga. Anys després, un rabí de Praga s’hi va aventurar després de sotmetres a un sever ritual de purificació. Va baixar tremolant com una fulla i va renovar la prohibició del rabí Löw que ningú pugés mai a les golfes de la sinagoga.

A partir d’aquest mite, han sorgit nombroses obres artístiques, entre les quals destaquen les versions cinematogràfiques de l’expressionista alemany Paul Wegener, Der Golem (1914), Der Golem und die Tanzerin (1917) i Der Golem: Wie Er in die Welt Kam (1920); també la novel·la del vienès, Der Golem (1915); o el famós poema de Jorge Luis Borges, "El Golem" (1958.). És obvi que mites com el de Frankenstein també veuen d’aquesta llegenda.

Tot plegat, però, ens fa pensar que les actuals recerques de la tecnociència, la cibernètica, la intel·ligència artificial, la biogenètica, etc. tenen una ombra molt allargada que es perd al llarg del temps i que situa aquest vell mite com un dels temes més actuals i moderns, la creació de la vida.

En tot cas, estic d’acord amb el que va dir Jorge Luis Borges: "En cada un de nosaltres hi ha una partícula de divinitat. Aquest món, evidentment, no pot ser l’obra d’un Déu totpoderós i just, però depén de nosaltres".

I si s’ho permeteu, per acabar, un consell: mai pugeu a les golfes de la sinagoga Staranová de Praga.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.