L’efecte Pigmalió

Sabem que no són reals, però les toquem per si de cas s’hi converteixen.

[@more@]

Passa arreu, quan visitem un museu, quan entrem en
alguna casa noble o en la casa d’un altre, en una botiga, al carrer
mateix, a on sigui, vaja. Allà on veiem una escultura que representa
alguna cosa, tenim tendència a tocar-la.

La majoria
de vegades pensem que ens agrada tocar aquella obra -sobretot si és
realment bona- per dir o pensar que l’hem tocada justament, com si
fer-ho ens hi apropés més, com si ens impregnés d’alguna mena de
substància genial, d’èter sublim inherent a l’obra (és curiós, passa el
mateix amb els famosos i les estrelles de la música i el cine, que els
seus fans els volen tocar tant si com no).

Hi ha casos, però, que no és aquest el motiu. Hi ha
casos que toquem alguna peça per assegurar-nos que no té vida, que és
una obra d’art, quelcom inhert que, o bé s’aproxima tant a la realitat
que ens fa dubtar a nosaltres mateixos que ho sigui, o bé la toquem
pensant que, tal vegada (malgrat que de primeres sabem que no) tocarem
alguna cosa amb vida. Tot això té a veure amb Pigmalió.

Pigmalió a més de ser rei de Xipre també va ser
sacerdot i un escultor tan bo que superava, fins i tot, l’obra de
Dèdal, l’autor del famós laberint. Durant molt temps, va estar buscant
una esposa que fos tan bella com la idea que tenia de dona perfecta.
Finalment, va decidir que no es casaria donat que no en trobava cap; en
lloc de casar-se, dedicaria tot el seu temps i l’amor que sentia dins a
la creació de les més hermoses estàtues.

Pigmalió va acabar fent una estàtua de marfil d’una
jove tan bella i perfecta que se’n va enamorar sense remei. La va
anomenà Galatea i la besava i la vestia amb costoses teles, bells
collars i joies d’encant. Hauria donat el que fos perquè cobrés vida,
tal era el seu estat d’apassionament.

Segons explica el poeta Ovidi en el llibre X de les seves Metamorfosis, en una de les festes dedicades a la deesa de l’amor, Venus, Pigmalió va elevar-li les seves súpliques: "A
vosaltres, oh déus!, a qui tot es possible, us demano que em doneu per
esposa una donzella que s’assembli a la meva verge de marfil
". En aquell moment, la flama del temple es va alçar tres vegades a l’aire, fent bategar fort el cor de Pigmalió.

De retorn a casa seva, va romandre de peu davant
l’estàtua de Galatea i, soprenentment, hi va trobar una pell suau i una
boca ardent. A un nou bes, l’estàtua va despertar i va adquirir vida,
transformant-se en Afrodita, una bella dona real que es va enamorar
perdudament del seu creador i que li va dir: "Mereixes la felicitat,
una felicitat que tu mateix has plasmat. Aquí tens a la reina que has
buscat. Estima-la i defensa-la del mal
".

A partir d’ara, quan toqueu alguna escultura aneu amb compte. N’hi ha que cobren vida.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 comentaris a l'entrada: L’efecte Pigmalió

  1. Silme diu:

    Òstres!

    A Pigmalió em sembla que li passava el mateix que a mi… tenia el llistó massa amunt, però va tenir sort, i és que la perfecció té un defecte: No Existeix. Jo de vegades sembla que veig aquest “miracle dels Déus”, algú que sembla perfecte, però després t’adones que res de res… però en fi, ara sembla que l’he trobat, i per molt que hi parli, que el conegui, que el vegi… també te un defecte: és platònic! xD

    Salut!

    Silme.

  2. frederic diu:

    Crec que les toquem perque moltes vegades tenim la vista a les mans i perque el tacte també és un sentit molt important

  3. lol diu:

    tibia 7.5 ot serv xD

Els comentaris estan tancats.