En crisi

nus

La crisi ara no arriba als quaranta. Arriba als trenta.

[@more@]

Als trenta, és comú que t’hagis casat, hagis firmat una hipoteca de 20 anys, tinguis fills, moltes obligacions i la vida més o menys decidida.

La
vida et canvia. Tantes vegades que ho he sentit i la frase és la més
vertadera que s’ha escrit mai. Deixes la joventut i passes a allò que en diuen
l’edat adulta que s’aguanta per molts pilars, però sobretot pel de la
responsabilitat. Ja no pots fer animalades; s’han acabat les festes i
el retirar a altes hores de la nit, setmana sí, setmana també; fins i
tot ja és un èxit sortir algun cap de setmana. No exagero. La vida se’t
converteix en rutina i, el pitjor de tot, en rutina planificada: veus i
saps com serà tot d’aquí deu anys.

Pensaves que
seria una altra cosa, que faries el que et donaria la real gana i tindries prou autonomia. Però,
la cosa és una altra cosa. Et trobes amb situacions que pensaves que serien d’una altra manera (o volies que fossin d’una altra manera) a la que són. I veus com la vida se’t va esbaïnt mica a mica, cada dia. És la sensació de tenir
una bossa rebentada de plàstic plena d’aigua a les mans. Notes com
l’aigua va caient per entre els dits i la vas perdent. Ets sents
impotent. Està tot decidit i és massa difícil trencar aquesta dinàmica
que implica massa conseqüències no desitjables. T’aguantes, quin remei.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: En crisi

  1. Myrddin diu:

    Més o menys és així. Però molta gent se separa / trenca als trenta-i-tants, i llavors veus que no tot serà com t’imaginaves. Això sí, estiguis sol o no, l’aigua s’escola pel forat sense parar. I no et sabria dir qui ho sent més, si el casat o el solter.

    Sigui com sigui, és una merda!

Els comentaris estan tancats.