L’esmolet


És inevitable. El pas del temps fa que es perdin moltes coses: els paisatges, les costums, la parla… fins i tot els sons es perden.

Heu vist l’anunci del 36è Festival de Jazz de Barcelona? En ell hi surt una d’aquelles figures nostàlgiques dels nostres carrers, l’esmolet, que anunciava la seva presència amb un inconfusible crit agut o amb el so estrident de la siriana o d’una flauta
de pa. El seu és un dels molts sons que també es perden.

[@more@]

El seu avís i el xerrac de les eines de metall contra la pedra d’esmolar
rodona, són part d’aquest personatge ambulant gairebé desaparegut dels
nostres carrers actuals. Vestits habitualment amb davantal de cuir, que
cobria des del pit fins a mitja cama per protegir-los de l’aigua que
escopia la mola, i portant el carretó amb el sistema de fer rodar la
mola, solien exercir la seva feina al voltant dels mercats o zones
comercials on era demanada la seva presència.

L’esmolador (l’esmolet, tal i com el coneixem) reparava tota
mena d’instruments tallants i punxents, com ara navalles, ganivets,
estisores, etc., i evidentment totes aquelles eines subsidiàries de les
parades dels mercats i altres petits tallers.

De tant en tant (molt i molt de tant en tant) encara sento des de casa la cantarella de la siriana. "Mira, l’esmolet encara fa feina", penso llavors, sabent que de ben segur no en veurem ni en sentirem cap més. Quants sons dirieu que desapareixen en els nostres dies? Segur que són més dels que pensem i ni ens n’adonem. Una llàstima.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: L’esmolet

  1. llibert diu:

    Ostres tu! després d’anys de pregunar-m’ho he descobert com es diu aquest petit instrument: siriana, és maca la paraula!

    si es que amb això dels blocs, serveix per tot…

    apa siau 😉

Els comentaris estan tancats.