Shangri-La


M’agrada la música d’en Mark Knopfler. Des de sempre. Des de ben petit ja l’escoltava quan tocava amb els Dire Straits i m’emocionava amb els seus solos de guitarra o amb qualsevol dels temes de la banda. Música a tot volum i saltant pel llit com un esperitat.

[@more@]

Quan es van dissoldre em va saber molt greu. Però després, en Mark (deixeu-me’l tutejar) ha anat traient un disc rera l’altre i ens ha compensat d’aquella trista notícia.

El passat mes de març va i s’accidenta amb moto. Obligat repòs. Recordo una entrevista a l’Antoni Tàpies que comentava que de jove havia tingut una malaltia que l’obligava al repòs. Són aquests moments de calma gaire bé forçada que es mostren especials per a la concepció de grans obres. En Mark, doncs, ben nafrat, marxa cap a Malibú (a Califòrnia, ell que pot i té calers) i es tanca en un estudi d’aquells que en diuen vintage. L’estudi té el nom de Shangri-la i als ’60 hi van passar gent com en Neil Young o en Bob Dyland, entre d’altres. És aquí on pareix el seu darrer disc, el quart en solitari, donant-li el nom del mític estudi, un cau ple de records i claustre de bona part de la història del rock.

Un bon disc, sens dubte.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: Shangri-La

  1. tagomago diu:

    Idò l’escoltare. Però, saps? no hi tenc massa confiança. Jo sóc dels que pensen que com el primer disc
    dels Dire Straits no hi ha res. Un dia d’aquests penjaré un article sobre aquell disc.
    Però t’assegur que escoltaré “Shangri-la”.

Els comentaris estan tancats.