El rapte de Proserpina

Els fruits de l’inframon ens lliguen al mal temps.

[@more@]

Si fa uns dies explicava d’on sorgeix la neu, ara voldria comentar-vos el vertader origen de les quatre estacions. Tot plegat, té a veure amb un rapte.

La deesa romana Demèter (Ceres, en la mitologia grega) era la
divinitat de l’agricultura, de la terra jove i fèrtil i la protectora
del matrimoni; gràcies a ella, les semens germinaven, el blat naixia i
els arbres donaven els seus fruits per alimentar les persones. Aquells,
eren els temps de les primaveres eternes, de camps verds i
esplendorosos.

La benigna, pacífica i serena Demèter, tan benerada per gregs i
romans, va tenir una preciosa filla amb Júpiter (Zeus en la mitologia grega), anomenada Proserpina (o
Persèfone o també Coré en la mitologia grega) a qui estimava més que res. Un preciós matí, Proserpina jugava amb unes ninfes a prop del llac
de Pergusa, a Sicília, recollint alegrament les flors més precioses per
fer-ne guirnaldes. Pero, d’amagat, l’espiava corprès Plutó (Hades, pels
gregs), el déu de l’inframon, el món dels morts.

Plutó, tanmateix, no era un déu malvat sinó més aviat una divinitat
trista, obscura i misteriosa, a qui se’l considerava l’origen de les
riqueses del món. El seu era un regne gens atractiu i, per això, cap
jove deesa o mortal havia consentit ésser la seva esposa. Fart de la seva situació, va decidir que ja era hora de tenir esposa, ni que fos per la força. De cop, va pujar al seu carró de rodes de ferro i, espetegant el fuet sobre els cavalls, va aparèixer, terrible i amenaçador, davant les noies. Aquestes, espantades, van fugir d’immediat, però Plutó va atrapar Proserpina i la va fer pujar al seu carro, raptant-la.

I ara és oportú fer un breu incís perquè, si mai aneu per Roma, no us podeu perdre una visita a la Galeria Borghese, on s’hi troba una de les meves escultures predilectes, el Rapte de Proserpina (1621-22), del gran mestre Gian Lorenzo Bernini (1598-1680), insuperable en la representació de la intensitat de les expressions i l’emotivitat humanes. El domini del marbre de Bernini és tan gran i té cura dels detalls fins tal punt que aconsegueix diferenciar les textures com si fossin ben reals.

Tornem, però a Proserpina. Malgrat els crits que feia demanant auxili, el carro de Plutó va fugir veloç per sobre les aigües dels profunds llacs d’aigües bullents i olor a sofre, que donaven entrada al regne de l’inframon. Allà dins, va ser obligada a convertir-se en l’esposa de Plutó i a sentar-se al tron d’aquell tenebrós regne.

Mentrestant, però, la seva mare la buscava desconsolada i desesperada per tota la terra. D’un extrem a l’altre, caminava sense descans, fent llum a les ombres amb dues branquetes de pi ardents, preguntant a déus i mortals si sabien on era la seva estimada filla. Ningú, però, li tornava contesta; uns, perquè no la coneixien; d’altres per temor a l’ira del déu tenebrós.

Finalment, Demèter va arribar a Sicília on va trobar un cinturó que la seva filla havia perdut durant el rapte i va veure les flors i guirnaldes trepitjades per terra. Plena d’angoixa i còlera va maleir la terra, de la que fins llavors n’havia tingut cura, per no haver estat capaç de vetlar per la seva filla; la va titllar d’ingrata i de no merèixer els dons que ella li donava.

A partir de llavors, la terra es va transformar: les fulles dels arbres van caure, els cels clars es tornaren plens de núvols grisos i tempestuosos, els rius i els llacs es van gelar; les flors i les herves es van marcir i als animals els era difícil trobar menjar; a les persones els era difícil sortir a fora a treballar i preferien refugiar-se al voltant d’un foc que no gelar-se enmig de vent i neu.

Tanmateix, Apol·lo, el déu del Sol, que conduint el seu carro lluminós a través del firmament podia veure tot el que passava a la terra, va ser qui va acabar informant Demèter del rapte de la seva filla. Aquesta, ràpidament, va suplicar a Júpiter que l’alliberés. Júpiter, però, no volia entrar en conflicte amb el seu germà Plutó, un déu molt poderós; ni podia abandonar la seva filla Proserpina i no escoltar les súpliques de Demèter. Per això, va decidir que ajudaria Proserpina, sempre i quan aquesta no hagués pres cap aliment a l’inframon; en cas contrari, mai ningú tornava del regne dels morts.

Proserpina, però, aquells dies passejava pels delicats jardins de la mansió de Plutó i tingué set. Pensant-se que ningú la veia, prengué una sucosa magrana i se’n menjà set granes, amb la mala sort que Ascàlaf, el malvat fill d’una ninfa de l’avern, la va veure i la va denunciar, treient-li tota possibilitat de retornar a la terra.

Malgrat tot, Júpiter se’n compadí i prengué una resolució definitiva: durant sis mesos, Proserpina seria esposa de Plutó i conviuria amb ell als regnes de l’inframon; els altres sis mesos, viuria amb la seva mare a la terra i gaudiria dels rajos del sol i l’herba flonja.

Aquest va ser el designi diví que tothom acatà. Des de llavors, la terra pateix, any rera any, el mateix mandat que Proserpina: durant sis mesos acull els freds i vents de la tardor i l’hivern; i els sis restants es refà sota la calidesa i la llum de la primavera i l’estiu, donant la benvinguda a la bella filla de Demèter.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 comentaris a l'entrada: El rapte de Proserpina

  1. Nica diu:

    Doncs jo ja estic desitjant que la Demèter visiti a la seva mare… fa un fred que pela ;-)!

  2. Myrddin diu:

    M’encanta aquesta història, des de que la vaig descobrir per fer el meu post sobre la mort i la donzella. És una gran història.

    La foto la he visualitzat abans de saber que era una estatua, i m’ha semblat una foto real. Flipo que sigui una estàtua de marbre.

Els comentaris estan tancats.