Pasolini

El
matí del 2 de novembre de 1975, en un descampat de la vila d’Ostia, una
dona anomenada Maria Teresa Lollobrigida troba el cadàver d’un home. El
cos és el de Pier Paolo Pasolini.

[@more@]

Ahir es van complir trenta anys del seu estrany assassinat que,
finalment, es va atribuir i pel qual va ser condemnat un tal Giuseppe Pelosi que, durant la matinada, havia intentat
agredir sexualment Pasolini sense aconseguir-ho.

L’autor d’Il vangelo secondo
Matteo
(1965), d’Il Decameron (1971) o I raccoti di Canterbury (1972) entre d’altres, va ser sens dubte, un dels directors més
reconeguts del s. XX que també va destacar com a poeta i escriptor. La Filmoteca de Catalunya ha programat aquests
dies un cicle de pel·lícules fins el 15 de novembre.

Si
quelcom destaca de tota la poètica i l’ètica de Pasolini és, com diu
l’Àngel Quintana, "la voluntat de recuperar el coneixement de la
realitat mitjançant el cinema"
[…] "que acaba adquirint,
inevitablement, un marcat caràcter polític, perquè qüestiona les bases
de la institucionalització del coneixement"
. De Pasolini, i
d’altres, en va nèixer una certa mística que donava peu a un diàleg
entre les imatges i les coses que orientava el seu discurs cap el
coneixement de la pròpia contemporaneitat. D’aquí, finalment, en va
sorgir el neorrealisme italià.

Personalment, m’agraden les seves pel·lícules i m’afegeixo al record.

[Àngel Quintana. 2003. Fábulas de lo visible. El cine como creador de realidades. Barcelona, Ed. El acantilado, 67]

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: Pasolini

  1. un gran creador, sense dubte

Els comentaris estan tancats.