Cascall, la planta de l’àvia


La meva àvia em va explicar fa poc que la seva mare solia plantar-ne a la jardinera que tenia davant casa seva i que, a més, en feien servir.

[@more@]

I és cert. A poble es solia plantar el cascall, tant per fer bonic com per prendre’l com a infusió com a potent analgèsic per calmar dolors, sobretot de queixals. La meva àvia explica que no va ser fins que una patrulla de guàrdies civils els van obligar a retirar les plantes (per "peligrosas y nocivas para la salud") que en tenien i consumien. De fet, era comú plantar-ne i utilitzar-ne al poble i arreu.

El cascall se la coneix sobretot com la "planta adormidera" (Papaver somníferum), tot i que rep també noms com "herba dormidora" o "pintacoques". El cascall fa unes grans flors rosades, blanques o violàcies força grans. Les fulles són molt amples i d’un verd glauc, de manera que abracen la tija a la base.

És originària de l’Europa mediterrània, però la podem trobar pràcticament arreu del món. Es poden trobar de forma esporàdica pel camp, sense que siguin rares als
marges de camins, carreteres i a camps abandonats. Sol nèixer a la tardor o la primavera i es planta normalment a l’octubre o novembre (sobre el seu cultiu en podeu trobar més informació aquí).

Tot i que es creu que els sumeris (3.500 a.C.) ja la utilitzaven amb finalitats curatives, hi ha indicis històrics del seu ús com analgèsic en l’imperi Egipci (1500 AC.). L’expansió
dels musulmans el va portar a l’Extrem Orient en el segle VII dC, arribant fins l’Índia. Mongòlia
va monopolitzar el seu comerç durant molt anys, portant-lo fins la Xina. Posteriorment, en el segle XVIII,
el seu ús, impulsat pels guanys econòmics de l’imperi Britànic, fou aclaparador a la Xina
i va afectar milions de consumidors quant era majoritàriament fumat en aquest país (tal i com popularment es s’ha difós), així com a Europa i Amèrica. En el segle XIX, s’ha de fer menció especial a la dependència del làudan,
un preparat farmacèutic format a base de extracte d’opi, safrà i vi. El descobriment de la xeringa
va suposar nous usos pels derivats de l’opi: la morfina, la codeïna, l’heroïna, entre molts altres (per a major informació, cliqueu aquí).

Del cascall se n’extreu un oli comestible que no conté cap droga; però d’ell també se’n treu l’opi, un làtex sec amb un alt contingut de morfina, entre d’altres substàncies psicoactives.
Durant segles, l’opi va ser la medicina més efectiva que hi havia i era usat en tota farmaciola, sobretot per combatre dolors intensos. Normalment, l’opi es sol fumar triturat i mesclat en tabac o marihuana i es pren en pipes especials. També es pot menjar o beure, diluït en alcohol o amb algun licor, així com pres en infusió. El seu consum indiscriminat provoca addicció i pres en dosis excessives pot acabar per paralitzar l’aparell respiratori i provocar la mort.

El poeta, novelista i dramaturg francés Jean Cocteau es declarava un adicte a l’opi i als seus estats d’eufòria contínua, tal i com detallava al seu llibre Opi (1923) -pel qual ha acabat essent un dels personatges coneguts que més se li han relacionat.

Durant el s. XIX i bona part del XX, el làudan, les tintures i la pols de cascall es dispensaven a les farmàcies a baix cost. Llavors, es començà a fer-ne un ús lúdic, a més de mèdic; però aviat els seus elements extrafarmacològics, la
política i l’economia van acabar per desterrar el cascall a la clandestinitat i a la prohibició, tot i que, com hem dit, hi havia un temps prou proper en què totes les cases en plantaven i l’usaven sàviament.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.